Sílvia Pérez Cruz: amb tu

Silvia Pérez Cruz en una imagen de Igor Cortadellas.
Silvia Pérez Cruz en una imagen de Igor Cortadellas.

 

Hi ha músiques que ens ajuden a conviure. No només perquè la música posseeix un gruix d’harmonies que ens pot portar a descompondre els neguits més arrelats. Hi ha músiques que, amb la seua síntesi de traces, ens mostren eixa vida sense fronteres on ens descobrim propers, com les ones dels instruments damunt d’un escenari. Aquest és el cas de Sílvia Pérez Cruz.

La seua posada en escena plural ens recorda el que som. Ens fa remembrar que les nostres llengües son fruit de bescanvis que s’esborren en les cròniques, barreges de vaixells i carros i canvis d’ús. Sílvia, amb la teua veu travessant tantes llengües trobades, reconeixem l’escletxa que ens traspassa i ens adonem que no som crescuts d’una sola font, que les nostres veus viuen entre viatges d’havanera, sons jarochos, disbauxa de scat, amplituds de bossa…

El teu ús amerat de tradicions diverses ens recorda que el nostre gresol no és només fruit de l’amalgama de les comunitats on hem crescut. La curiositat ens porta arreu i així som Lorca, Cohen, Ovidi, Chicho i tants altres que ens ajuden a comprendre millor la casa on vam nàixer i eixes altres cases on vivim anant o imaginant. Que estimem les nostres llengües maternes no vol dir que no estimem les altres; que plorem els nostres exilis i termes vol dir just que estem més a prop per plorar per les altres veus refugiades, també nostres, que ens arriben pels mars i camins dels quals tant hem après.

Sílvia, eixe port dens i plural que arma la teua veu i on van a descansar tants vaixells, ens dóna la mà ferma de la convivència, que torna a ser molt necessària. Un ramell tant feixuc no és una autoproclamada neutralitat cultural que pot quedar cega davant tot tipus de devastació. No és tampoc un multiculturalisme de consum en què compta la quantitat d’objectes vistosos i que crea aglomeracions que amaguen, justament, les veus llunyanes de la diàspora. La condemna de Babel era, si no ens n’adonem, la confusió. Però no ens confonem quan anem aturant-nos a poc a poc en els cants que se’ns posen al davant; els comprenem, els traiem la pols si en tenen i anem deixant que parlen a través de nosaltres en una veu ignota, quasi sense adonar-nos-en.

Sílvia, un cant com el teu en què tantes mans s’apropen amb estima i meditació, ens ajuda a combatre eixos crits ensordidors que intenten silenciar els nostres germans i germanes darrere de pretensions uniformitzadores que reprenen el somni més humit d’antics reis i cabdills.

I sobretot, Sílvia, en el teu vent on s’entrecreuen els pobles blancs, les muntanyes nevades, el bosc, les veles mar enllà, on compartim els cants d’altres pobles nostres, ens retrobem vius amb la teua emoció, rient amb tu, plorant amb tu. Així, es desfan les màscares i es mouen eixes cordes internes i comunes que vibren amb força i que ens fan, des d’eixa tendresa, mirar-nos als ulls: conviure.

57
Comparte
Comparte










Enviar
Si te ha gustado este artículo, haz tu donación para que en EL TALADRO podamos seguir escribiendo sobre estos temas.

 

 

 

Comenta

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *